26 de desembre, 2007

Feliz Navidad, Silvina...

El divendres 21 de desembre ens disposàvem a anar a un sopar de Nadal amb amics i amigues, quan, una parada abans de Sagrada Família a la línia 2 del metro, va pujar ella. Li feia mal la panxa, respirava malament i blaaa bla bla bla....Sortíem de l'hospital a la 1:30 de la matinada plantejant-nos per què la gent ens donava tant de mèrit. Per què ens tractaven d'heroïnes. Per què s'estranyaven tant quan sabíen que no coneixíem de res a la Silvina. Em pregunto si aquesta gent no hagués fet el mateix. I si no ho hagués fet, què els agradaria que els passés a ells si es trobéssin en la situació de la Silvina.
Siguis on siguis, Feliç Nadal.
P.D. Algun dia tu també podràs estudiar.

Sacha Baron Cohen


Mordaç en les seves tres facetes.

19 de desembre, 2007

Y cuando menos te lo esperas...

Ayer estaba yo comiendo mi menú de 3'90 en el Hospital Sagrat Cor....Primer plato terminado, segundo escasamente desgustado...Y ahí viene el tema: tenía yo un magnífico yogur sabor fresa, de esa marca de cuyo nombre no quiero acordarme y me dispuse a sacarle la tapa. Cuál fue mi sorpresa cuando vi que en realidad, el yogur, ocupaba sólo 3/4 partes del envase; el resto, SUERO, ese líquido motivo de discusiones entre familias y amigos, tan apreciado por algunos y tan odiado por otros. Yo me considero de las personas pertenecientes al primer grupo. Adoro el ritual de absorber el liquidillo cuál bebida isotónica. Peeeeeeero, señores, no olvidemos que yo estaba en el hospital y no podía hacer este ritual tan mágico, ya que podría causar alguna que otra cara de asco a mis alrededores. Así que opté por, discretamente, verter el liquidillo en el plato escasamente degustado, (recreándome sin darme cuenta) en mojar bien toda la comida que había quedado en él (para quien quiera saberlo, era merluza al vino blanco (merluza congelada al vino blanco de cartón)). Cuando hube terminado de vaciar el liquidillo de su envase original pensé: y si ahora pasa por aquí la persona más influyente de mi vida (pongamos que yo todavía no la conociese y nunca hubiese tenido trato con él) que curiosamente ODIA a las personas que vacían el liquidillo de los yogures y piensa que yo soy una de esas ingratas? Por una vez en la vida que lo hago, y tendrá que pasar hoy la persona más influyente de mi vida por mi lado....!
Menos mal que todo son imaginaciones mías...

Que mala estaba la merluza...

16 de desembre, 2007

Aclaración

A ver, en relación al post "Cara a cara", quiero hacer UNA PETICIÓN. Aquellas personas que deseen que conteste alguna cosa que siempre me quisieron preguntar, o simplemente quieran saber algo más de mi (ya, mi vida tampoco es tan interesante como para preguntarme cosas, pero en fin...) ruego me dejéis la pregunta en el espacio de comentarios.
Con el extenso y variado recopilatorio que obtenga y todas las preguntas que "mi yo" le haga a "mi otro yo", crearé la entrevista.
Dixit.

IP


Estimat/da lector/a del meu blog amb número IP 88 11 111, resident a Granollers.
No saps la il·lusió que em fa saber que hi ha algú que em visita tant sovint i tímidament no deixa comentaris. No saps la il·lusió que em fa que les visitis siguin de 20 minuts (espero que no sigui perquè deixis el PC encès i t'oblides de la meva pàgina lliurant-me a la sort).
Des de Barcelona t'agraeixo aquest seguiment. Que consti, eh....!
Ens veiem pel Vallès oriental

11 de desembre, 2007

Caga tió

Avui pel personatge més respectat de tot Catalunya, per un ésser mític, entranyable, i amb cara de bo. És el protagonista per antonomàsia del Nadal dels nens i nenes de Catalunya, acompanyat del Pare Noel i dels Reis...
Fins aquí tot molt bonic.
Que un home gros, vestit de vermell i amb una llarga barba blanca s'enfili per les façanes de casa nostra i baixi per la xemeneia per deixar-nos els regals a la vora de l'arbre...d'acord.
Que una colla d'avis (un representant per cada tipus de pell i color de cabell que hi ha al món) arribi a casa nostra damunt de tres camells afamats i assedegats que s'acaben el turró i la llet que hi ha al costat de l'arbre de Nadal per tal de deixar-nos els nostres regals...d'acord.
Però que un tros de tronc amb una boina al cap cagui els nostres regalets al ritme d'una cançoneta enganxosa mentre rep cops de pal al llom....Per aquí no passo!
PD. He de reconèixer que tinc el tió més petit del món al damunt del moble del menjador...Qui sap, potser si em porto prou bé...

06 de desembre, 2007

Cara a cara



Todos tenemos un alter ego...Yo también. Hoy mi "yo" serio" entrevista a mi yo "pasional". Veremos el resultado en breve...

Futur

Com diu aquella samarreta dels barruguets..."io da gan vui sé patit"